Principals Idees de la I Trobada del Grup de Reflexió

Assistents: Miguel Morey, Miquel Fernández, Jordi Nofre, Diego Murciano, Carme Valls, Claudio Zulian, Toni Almeda i Clara Soler.

El darrer 25 de juny, ens vam trobar per primera vegada el grup de reflexió entorn al projecte Despúes de la Violencia. Va ser un espai per coneixes i explorar fins on voldríem arribar com a grup de reflexió. Des de la Fundació i sobretot en Claudio, ens va explicar què hi havia darrera d’aquest projecte, i que pretenia ell com artista i director.

La idea és que entenia l’art com a territori de l’experimentació simbòlica, per tant com espai per trencar motlles i introduir noves maneres d’entendre i treballar i per aquest motiu, el projecte té la doble vessant; de lo simbòlic i lo pràctic.

El grup de reflexió s’enten com una voluntad de què la vessant artística no quedi buida i aïllada i a més a més per trobar respostes i idees per desxifrar els testimonis i anar més enllà.

Tot seguit exposem les principals idees que van sorgir, i alhora OBRIM L’ESPAI PERQUÈ ANEU OPINANT I COMPARTINT LES VOSTRES REFLEXIONS A PARTIR DEL QUE US RESONI, O LES IDEES QUE US VAGI SORGINT.

- La violència és d’altres. Qui se’n fa càrrec?

- Ens trobem amb dos tipus de murs, per un costat murs físics i d’altres ideològics.

- La societat s’està brutalitzant, però acàs no hi ha un demanda cada cop més forta de brutalització?

- Han hagut canvis? El conflicte social es reprodueix i el canvi es dóna en la relació entre l’administració i l’usuari. Abans els serveis socials eren més permeables i flexibles; a dia d’avui, s’han institucionalitzat i es normativitzen (radicalització de l’estructura cap a l’individu que no es capaç de socialitzar-se i només li queda la violència com a resposta). Abans els professionals interactuaven més, en el moment en què es normativitza l’espai d’interacció i aquest ja no es el carrer sinó el despatx, les persones que potser no tenen les habilitats socials estàndards encara queda més lluny. Exemple del noi amb comportaments violents i que explica que està complint amb tot el que la societat li demana.

- Violència com a símptoma d’impotència. Donar veu a sectors estigmatitzats, perquè no saben dir o no interessa.

- Segurament com a professors, podem ensenyar quan transgredim les normes, és a dir, quan ens saltem el programa estricto sensu

- Porto 30 anys ensenyant a la gent a què potser no tenen raó.

- “ genocidi cultural de la cultura popular” certs col·lectius ja utilitzen el llenguatge de les institucions per etiquetar-se. La seva identitat, el seu llenguatge queda sotmès als conceptes i etiquetes que des de fora se’ls hi atorga.

La llei de barris a Barcelona existeix urbanísticament, però culturalment?

- De quina violència parlem?

o Violència simbòlica: a través de l’estètica de l’espai urbà i el consum

- o també podem parlar de :

o Violència objectiva: física

o Violència subjectiva

a) simbòlica- interiorització de la violència.- relacions de desigualtat- s’expressa en les relacions interpersonals

b) sistèmica. Relacions desigualtat, consum

- Privatització i “desinfecció de l’espai públic”- treure el conflicte de les relacions interpersonals i introduir-ho com a tema públic. Deixar en les mans de la policia els conflictes interpersonals pot acabar esclatant amb una explosió de màxima violència. No es deixa visualitzar el conflicte entre els propis actors, i se’ls treu en un espai d’intermediació.

- Seria interessant analitzar la normativa de civisme, per veure com treuen l’espai als ciutadans per negociar l’espai públic

- Militarització de l’espai públic.